ENGLISH

In des de la profunditat, Aruán Ortiz and Joan Arnau Pàmies present and explore, one by one, some of the causes and consequences of climate change and the ecological crisis we currently experience. The album is intense and breathtaking. Accompanied visually through Dolors Olivé’s paintings, the immersive experience of the work pushes us to emotionally deal with each of these aspects that we so often meet in merely rational terms.

The rawness of the situation makes it impossible to make a light and harmless album. Similarly, these notes present a harsh reality. However, I encourage readers to both listen to the full album and read this text to the end. We need to know the facts in order to be able to confront them.

The album begins with Floating Nowhere, a piece marked by bewilderment and by a lack of strong rhythmic and melodic references. The melody floats without a specific destination, just like the thousands of tons of plastic that float on the oceans (fourteen million are dumped there annually). As much as most of this plastic ends up floating, as the title of the piece suggests—which has created an island of plastic between California and Hawaii that covers the area of ​​three Iberian peninsulas—not all of it does. Remains of plastic have been found even in the deepest point on the planet, the Mariana Trench.

The topic of water continues in the second piece, Inundació (Flood). While the first piece fills us with bewilderment, this one evolves from this emotion—a possible post-disaster bafflement, the unsettling stillness of a collapsed world—to chaos, anxiety, and agitation. Recent years have brought us many examples of fateful floods: almost 2,000 people died in Pakistan and more than 2 million were displaced due to the 2022 floods, which left nearly a third of the country under water. More recently, between April 14 and 15, 2024, more liters per square meter fell in Dubai than is normally accumulated in an entire year.

While some parts of the world are flooded, others suffer persistent droughts that affect ecosystems and all life in a given territory. The third piece, Drought (Sequía), starts from such a place: an electric bass part that moves forward while offering a bleak melody. We also find this desolation in the painting that accompanies the piece: the large area dedicated to the ground reminds us that the issue of drought is not only on the surface, but also, and mainly, underneath. It is a dead, barren land that descends without finding any sign of water—of life. Droughts are the natural disaster that takes the most lives annually and their frequency and severity continue to grow: since 2000, they have increased by 29% worldwide.

A big change of latitude brings us to the next piece, Drift Ice. Here we listen to the significance of the silence that surrounds us, interrupted by the metallic sound of great ice sheets cracking. These fissures have an increasing effect on the listener: the suffering is not only added, but multiplied. In the same way, the effect of the thaw on the poles is exponential. Since 1992, Antarctica and Greenland have lost, on average, 1,000 cubic kilometers of ice each year. In fact, the Arctic is warming four times faster than the global average. This loss of ice involves not only the rise of the sea level: it also leads to the loss of habitats and the emission of tons of methane (a gas with a greenhouse effect 80 times higher than carbon dioxide), which had been stored in these ecosystems.

Heat is the protagonist of the fifth piece, Heat (Calor). An anxious, heavy feeling settles in the body during this piece, like in a torrid summer night in which sleeping becomes impossible. This feeling is aggravated during the piece, while the need to escape from it is overwhelming. Extreme heat and heat waves are a well-known consequence of climate change. In July 2023, the record for the hottest day in history was broken or equaled globally four days in a row. Heat waves increase not only in frequency, but also in duration and intensity.

From extreme heat we move to extreme cold, with Antarctic Silence. Here we find an inhospitable atmosphere, a quasi nothingness that embodies the antonym of a warm welcome. This cold and icy wind pushes all life forms to hide from it: we find music marked by a void, which reminds us of the great frosts that we find in extreme latitudes. Although it may seem ironic or out of place to find this reference in an album dedicated to global warming, it is important to note that its consequences can also lead to extreme cold. In fact, a number of scientists suggest that the warming of the Arctic is bringing large masses of cold air south, resulting in extreme events in areas such as Texas in 2021, or northern China, which in 2022 reached the lowest temperature the country has ever recorded (-53ºC).

In Deforestation, we find repetitive, metallic sounds that distort the melody on the background. Like a saw, these sounds emulate the massive tree felling that is progressively wiping out thousands of hectares of forest annually. The loss of forests is a multifaceted tragedy: on the one hand, it entails the loss of ecosystems and habitats for animal and plant species. On the other hand, not only is the capacity to capture carbon dioxide lost, but the felling of trees triggers the emission of all the CO2 that they had stored during their lifetime—especially if this wood is burned or decomposed. In fact, land use change, mainly due to deforestation, contributes between 12 and 20% of all global greenhouse gas emissions. These are emissions that cannot be neutralized by emission compensation programs, most of which have not only been certified as useless, but in many cases cause serious human rights violations in the territories where they are carried out.

In From the Depths (Des de la profunditat), we finally find a synthesis of all the emotions and themes discussed above. With opening chords reminiscent of a funeral march, the piece explores some of the musical motifs we have encountered throughout the album. We are shown everything that is below the surface; that is, everything that rises and continues to rise from the depths, and that sooner or later will emerge, as it already has in some respects. Thus, everything that the album and this text explore is real—whether we see it or not.

It would be tempting to say that humans are ending life on Earth or that our selfishness and dreams of grandeur have ended up polluting every corner of our planet. However, it is crucial to remember that humans have been on Earth for thousands of years, and anthropogenic climate change began, at most, only two hundred years ago.

The truth is that our capitalist system provides us with solutions that individualize responsibility in order to cover up the underlying problem, which is the system itself. Capitalism was designed for endless growth and accumulation of profits, which pushes society into resource extraction and emissions of greenhouse gases and pollutants. Solutions to this situation will not be individual. What we need is to organize and build alternatives, to create interactions outside the laws of the market, and to resist what the system pushes us to think of as desirable: the fabricated and empty desires of an individualistic life, but with an electric car. What we need is to rethink and decide what a good life means.

Although it may seem that this is hippie rhetoric or pure naivety, there are many academic articles and climate models that reach the same conclusions. If we want both the planet and us to survive, we have no other option but to organize.

—Maria Albà Díaz, climate activist
May 2024

CATALÀ

Amb des de la profunditat, Aruán Ortiz i Joan Arnau Pàmies exploren i presenten, una a una, algunes de les causes i conseqüències del canvi climàtic i crisi ecològica que vivim. L’experiència del disc és intensa i colpidora. Acompanyada de manera visual a través dels quadres de Dolors Olivé, l’experiència immersiva de l’obra ens porta a experimentar emocionalment cadascun d’aquests aspectes que tantes vegades sentim anomenar de manera merament racional.

La cruesa de la situació explorada fa impossible fer un disc lleuger i innocu. D’igual forma, en aquestes notes s’hi presenta una realitat dura. Tot i això, animo als lectors tant a escoltar el disc complet com a llegir aquest text fins el final. Necessitem conèixer la realitat per tal de poder fer-hi front.

El disc comença amb Floating Nowhere, una peça marcada pel desconcert, per la manca de referències rítmiques o melòdiques contundents. La melodia sura sense destí concret, igual que els milers de tones de plàstic que inunden la superfície dels oceans (catorze milions s’hi aboquen anualment). I per molt que la majoria d’aquest plàstic acabi surant, com indica el títol de la cançó —creant una illa de plàstic entre Califòrnia i Hawaii que cobreix l’àrea de tres penínsules ibèriques—, no tot ho fa. Fins i tot al punt més profund del planeta, la fossa de les Marianes, s’han trobat restes de plàstic.

El tema de l’aigua continua a la segona peça, Inundació (Flood). Mentre que la primera peça ens omplia de desconcert, aquesta segona evoluciona des d’aquesta emoció —un possible desconcert post-desastre, la quietud inquietant d’un món enfonsat— fins arribar al caos, l’ansietat i l’agitació. Els últims anys ens han portat molts exemples d’inundacions fatídiques: quasi 2000 persones van morir a Pakistan i més de 2 milions van ser desplaçades per les inundacions de l’any 2022, que van deixar prop d’un terç del país sota l’aigua. Més recentment, entre el 14 i el 15 d’abril del 2024, van caure a Dubai més litres per metre quadrat dels que normalment s’hi acumulen en un any sencer.

Mentre algunes parts del món s’inunden, d’altres pateixen sequeres persistents que afecten els ecosistemes i tota la vida d’un territori. D’aquesta base parteix la tercera peça, Drought (Sequía), amb un baix elèctric que avança oferint-nos una melodia desoladora. Aquesta desolació la trobem també a la pintura que acompanya la peça: la gran superfície dedicada al sòl ens recorda que el problema de la sequera no el tenim només a la superfície, sinó també —i principalment— sota seu. És aquesta terra morta, àrida, que descendeix sense trobar cap indici d’aigua, de vida. I és que les sequeres són el desastre natural que acaba amb més vides humanes anualment, i la seva freqüència i severitat no paren de créixer: des del 2000, han incrementat en un 29% a tot el món.

Un gran canvi de latitud ens porta a la següent peça, Drift Ice. Aquí escoltem la importància del silenci que ens envolta, interromput pel so metàl·lic de grans plaques de gel esquerdant-se. Aquestes fissures, aquests trencaments, tenen un efecte exponencial en l’oient: el patiment no només se suma, sinó que es multiplica. D’igual manera, l’efecte del desgel als pols té un efecte exponencial. Des del 1992, l’Antàrtida i Grenlàndia han perdut, de mitjana, 1.000 kilometres cúbics de gel cada any. De fet, l’Àrtic s’escalfa quatre vegades més ràpid que la mitjana global. Aquesta pèrdua de gel implica no només la pujada del nivell del mar: també comporta la pèrdua d’hàbitats i l’emissió de tones de metà (un gas amb un efecte hivernacle 80 vegades superior al diòxid de carboni) que havien estat emmagatzemades en aquests ecosistemes.

La calor és la protagonista de la cinquena peça, Heat (Calor). Una sensació angoixant, feixuga, s’instal·la en el cos durant aquesta peça, com una d’aquelles nits d’estiu tòrrides en les que és impossible dormir. Aquesta sensació s’agreuja durant la peça, mentre la necessitat d’escapar-ne aclapara. La calor extrema i les onades de calor són una conseqüència ben coneguda del canvi climàtic. Al juliol del 2023, mundialment es va batre o igualar el rècord de dia més calorós de la història quatre dies seguits. I és que les onades de calor incrementen no només en freqüència, sinó també en durada i intensitat.

De la calor extrema ens movem al fred extrem, amb la peça Antarctic Silence. Aquí trobem un ambient inhòspit, un quasi no-res que encarna l’antònim d’allò acollidor. Aquest fred i aquest vent gèlid fan que tota vida se n’amagui: ens trobem amb una peça marcada per la buidor, que ens recorda a les grans gelades que trobem en latituds extremes. Tot i que pugui semblar irònic o fora de lloc trobar aquesta referència en un disc dedicat a l’escalfament global, és important apuntar que les seves conseqüències també poden passar pel fred extrem. De fet, alguns científics suggereixen que l’escalfament de l’Àrtic porta grans masses d’aire fred cap al sud, fet que resulta en esdeveniments extrems a territoris com Texas, al 2021, o al nord de la Xina, on al 2022 es va arribar a la temperatura més baixa que el país ha registrat mai, -53ºC.

Amb Deforestation ens trobem amb uns sons metàl·lics repetitius que distorsionen la melodia de fons. Com una serra, aquests sons emulen les tales d’arbre massives que estan acabant, progressivament, amb milers d’hectàrees de boscos anualment. La pèrdua de boscos és una tragèdia polifacètica: per una banda, comporta la pèrdua d’ecosistemes i d’hàbitats d’espècies animals i vegetals. Per d’altra, no només es perd la capacitat de captació de diòxid de carboni, sinó que la tala d’arbres desencadena l’emissió de tot el CO₂ que aquests havien emmagatzemat durant la seva vida—especialment si aquesta fusta es crema o descompon. De fet, el canvi d’usos de sòl, principalment a causa de la desforestació, contribueix entre el 12 i el 20% de totes les emissions mundials de gasos d’efecte hivernacle. Emissions, cal dir, que no poden ser neutralitzades pels programes de compensació d’emissions, la majoria dels quals no només han estat certificats com a inútils, sinó que en molts casos causen greus violacions de drets humans als territoris on s’hi duen a terme. 

Finalment, a From the Depths (Des de la profunditat), trobem una síntesi de totes les emocions i temes tractats anteriorment. Amb uns acords inicials que recorden a una marxa fúnebre, la peça torna a explorar alguns dels motius musicals que hem trobat al llarg del disc. Se’ns mostra tot allò que hi ha sota la superfície, tot allò que puja i continua pujant des de la profunditat, i que tard o d’hora emergirà, com ja ho ha fet en alguns aspectes. I és que tot el que el disc i aquest text exploren és real—ho veiem o no.

Seria temptador dir que els humans estan acabant amb la vida al planeta, que el nostre egoisme o somnis de grandesa han acabat contaminant cada racó del nostre planeta. Però és rellevant recordar que els humans porten milers d’anys a la Terra, i el canvi climàtic antropogènic va començar, com a molt, fa només dos-cents anys.

La realitat és que el sistema capitalista ens presenta solucions que individualitzen la responsabilitat per tal de tapar el problema de fons: el sistema mateix. Un sistema capitalista dissenyat per a l’acumulació creixent i desmesurada de beneficis, fet que ens empeny a necessitar cada cop més l’extracció de recursos i l’emissió de més gasos d’efecte hivernacle i contaminants. Les solucions a aquesta situació no seran individuals. El que necessitem és organitzar-nos, construir alternatives, crear interaccions fora de les lleis del mercat, resistir-nos a allò que el sistema ens marca com a desitjable: els desitjos fabricats i buits d’una vida individualista, però amb cotxe elèctric. El que necessitem és repensar i decidir què significa una bona vida.

Tot i que pugui semblar que tot això és retòrica hippie o pura ingenuïtat, són molts els articles acadèmics i models climàtics que arriben a les mateixes conclusions. Si volem que sobrevisqui tant el planeta com nosaltres, doncs, és hora d’organitzar-nos.

—Maria Albà Díaz, divulgadora ecosocial
Maig de 2024